El camí de la independència, de Salvador Cardús

Vet aquí un llibre de seixanta pàgines, perquè la segona meitat és una recopilació d'articles que tracten de la independència de Catalunya publicats del setembre del 2005 a l'actualitat, la majoria a l'Avui. El sòcioleg Cardús no havia tractat aquest tema amb tanta assiduïtat, i és que el lustre s'hi ha prestat, per l'obertura de la caixa dels trons del nou Estatut promogut pel nou govern que va asseure's a la Generalitat. Paradoxalment, una llei que havia d'acostar-nos a Espanya ens n'ha fet allunyat com mai. L'autor va al gra i comença explicant "per què hi ha tants catalans que creuen que la reforma de l'Estatut ha marcat el final definitiu de les esperances en un possible encaix amb Espanya." Els catalans -els que no ens resignem a ser una regió de la nació espanyola- no acabem de trobar una estructura política adequada a les nostres necessitats, però en canvi "el que és segur és que Espanya sí que s'agrada tal com és."

L'autor l'ha encertada fent un llibre curtet, perquè són faves comptades: Espanya no serà mai federal ni plurinacional, per tant només queden les opcions de la República catalana o de seguir com ara, que "és la que té més números de ser escollida", "el fangar on som", l'anar fent, la rialleta i el fer veure que tot bé per no córrer el risc de perdre la cadira. És una opció que ens du "a la irrellevància en tots els terrenys i a la dissolució com a nació." Cardús aposta per la República catalana, queda prou clar ja en el títol, i tot seguit exposa set "arguments" per defensar-la, i més enllà deu "criteris a tenir en compte" perquè aquest nou país no sigui un nyap i arribi a bon port. "En qualsevol cas, per fer el primer pas, el que és segur és que cal una dosi enorme de confiança, autoestima i ambició. Per tenir un país petit, més val que no ens hi posem."

I això és tot, que no és poc, perquè aquest canvi, com tota revolució, implica una modificació en la ment de la gent, com a mínim d'una majoria, "una emancipació mental", perquè l'opressió existeix en la ment de l'oprimit. "La realitat política actual demostra que ens seguim pensant amb categories manllevades, fins i tot quan defensem la independència. Queda molt camí per fer."

Carretero. Retrat d'un metge que fa política, de Francesc Ortiu

Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.

El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.