dijous, 30 de maig del 2013

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

No llegeixo novel·les de les dites històriques, perquè no me les crec. Un exemple: només posar els ulls a la contracoberta de Victus i de seguida que hi llegeixo: "¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel...", arrufo el nas: ¿a les primeries del segle XVIII s'utilitzava el verb joder amb el sentit de perjudicar amb què el fem servir actualment? I tants i tants detalls (expressions en les converses, gestos, hàbits...) que fan que les novel·les dites històriques se m'ennueguin amb unes poques pàgines.

Malgrat tot he fet una excepció amb Victus pel conflicte en què està situada, del qual m'he documentat en els últims anys per una feineta personal. He de dir-ne que és una novel·la que es llegeix bé, cosa que deu ser una bona definició de best-seller. De fet, el seu punt fort és tot el que té de novel·la bèl·lica: com es milloraven les fortificacions i com es construïen les trinxeres per superar-les, els moviments militars, la diplomàcia, les campanyes i els seus moviments amunt i avall, les relacions entre la tropa, la seva quotidianitat, els cossos militars, els generals i els seus vicis, la rereguarda, el suport popular a un pretendent o altre, i molts més aspectes d'aquesta mena. L'interès rau sobretot en la nombrosa informació d'índole militar documentada minuciosament per l'autor i abocada a la novel·la. És, doncs, com a novel·la bèl·lica que val la pena ser llegida, ja que en altres aspectes tira força a fluix: en les relacions sentimentals, en les descripcions de llocs, i en el final, per posar estratagemes habituals de les novel·les de públic ampli. Per això Victus no agradarà qui no hi busqui el que hi ha de buscar.


Felip i Vendôme a Villaviciosa
En lloc de gastar un to èpic l'autor l'ha preferit sarcàstic, que està prou bé però que en 600 pàgines pot fer-se carregós. El que no és perdonable són algunes de les imprecisions i contradiccions que enlletgeixen abundament l'obra: la poca uniformitat lingüística (Girona però en canvi Beceite o noms valencians en castellà), les inversenblances difícils de pair (¿Vauban acceptaria un galifardeu estranger d'aprenent?, ¿el protagonista acaba d'arribar a Castella i ja té prou coneixement de castellà per fer de traductor?, ¿Villarroel no parla gens de català i l'entenen?), l'abús dels adjectius francès i espanyol en contraposició a català per referir-se a borbons o austriacistes, com si hi haguessin nacions abans del nacionalisme i els soldats s'allistessin per patriotisme ("a españoles y franceses había que matarlos sin rencor, eran el enemigo": ¿un català de fa 300 anys hagués dit això?), l'omisió total del terme Aragó quan aquest era el nom de la Corona, fins al punt que l'Aragó estricta desapareix territorialment ("Cuando cruzó la frontera entre Castilla y Cataluña...": no res entremig). Penso que amb tantes revisions que devia tenir l'obra i les nombroses reimpressions tot això s'hauria d'haver polit.

Victus és una novel·la que pren partit endinsant-se de ple en el maniqueisme, però és possible que no sigui un defecte greu sempre que es prengui com un joc: els nobles són molt i molt covards i interessats, i els de dalt de tot (pretendents reials inclosos) els més aprofitats, mentre que el poble és honest i valent i lluita pel que de debò val la pena, fins i tot els miquelets que són presentats com a bandolers acaben com a lleials i justos. Un marxisme-nacionalisme d'abans de la Revolució Francesa. Rafael Casanova com a bon "felpudo rojo" surt força mal parat, sobretot en contraposició a Antonio de Villarroel, l'autèntic heroi, pal de paler de la narració. ¿Es modificaran a partir d'ara els homenatges dels 11 de setembre? També depèn de quanta gent s'hagi comprat la novel·la per tenir-la i no per llegir-la.